---

Vaig perdut per un món trist,

De formigó i de ruïna.

Els arbres d’acer

Que han matat a Serina.

Pobles deshumanitzats

Pel sagrat ordre del progrés,

Que ha plantat ciment

Damunt la tarongina.

Torneu-nos la terra,

Declarem-los la guerra,

A cada assassí

Que planta verí

i mata l’herència

a la nostra descendència,

que no pot curar

i que deixa sagnar

la fi de Natura.

El món ja no dura molt més.

D’ampuloses construccions

n’hem fet el nostre sostre.

I ara ja és molt tard

per aturar el monstre.

Qui la terra llaura,

Qui la terra abona,

Qui la fa medrar,

Aquell és qui es perdona.

Hem d’eixir de dins d’aquest laberint

De ciment i de pols, de l’absència de verd.

Hem d’eixir de dins d’aquest laberint,

I trencar les parets a cops de vent.

Hem d’eixir de dins d’aquest laberint

I guanyar, i respirar.