---

He travessat el vel del cansament

quan la matinada encara no existia,

allà on els somnis cauen

com fulles mortes dins l’hivern.

Hi ha un jardí ocult

darrere els marges de pedra seca,

on les flors no tenen nom

i el temps s’ofega en arrels negres.

Els vaig veure caminar,

figures lentes amb ulls buits

Ningú parla en aquest lloc.

Ningú recorda haver existit

Només el vent de tramuntana

pentina les estàtues trencades

i s’enduu fragments de veu

cap a un cel immòbil.

Vaig comprendre massa tard

que aquell jardí creix dins meu.

I cada nit que somio

una part de mi hi queda enterrada.